|
TRACK02 / DECONSTRUCCIÓ /Could you see tomorrow if I took away your eyes? Can you crawl from under new age prophecy's despise? Deconstruction, deconstruction Deconstruct my reality and let me slip away, I am the dog Deconstruction
- Nevermore
Vaja, no ha donat de si ni res el famós concepte apuntalat per les teories de Derrida. El context de l'art l'ha espoliat del filosòfic amb tanta eufòria que em fa la impressió que s'abusa d'aquesta paraula per la seva alta sonoritat i que ens desentenem del seu complex significat. "Deconstrucció"és una d'aquestes paraules màgiques que queden bé les posis on les posis, un concepte essencialment modern que (en el meu rastreig per grups de tots els estils i èpoques) apareix en les lletres de les cançons a partir dels anys 1990 i especialment en intèrprets de vocació torturada, tipus Nevermore. Russo aborda la noció de deconstrucció - com ho farà a Fragmentació - d'una manera molt literal: fragmentant la pròpia imatge, descomponent-la per, al final del procés, mostrar-la completa. El procés de deconstrucció de la imatge en pantalla es fa, doncs, a la inversa: de deconstruït a construït, agafant, insisteixo, aquest concepte en la seva dimensió més material. El procés de transformació agafa com a referent el joc infantil de les fitxes lliscants que repta el nen a compondre una imatge fragmentada sense aixecar les peces de la taula. Un joc doncs, com la pantalla, bidimensional (molts mòbils com el meu vénen amb aquest passatemps). El contrast de temps diegètics (els jocs a la piscina i el lliscament dels fragments) apropa el videoclip Deconstrucció a una certa mena de maneres i codis temporals emprats sovint en el camp del videoart. La
remissió a la infància reapareixerà en el videoclip
Registre també a través de la gravació casolana.
En el cas de Deconstrucció, la presència del nen
i l'home, divertits i alliberats dins l'aigua entesa com a líquid
amniòtic, ens suggereix la idea d'un cicle de construcció
i deconstrucció: de nen a home, d'home a nen.
Deconstrucció | 3' 20" Música: Productor: Ilbow, Guitarra: Xavi, Veu: Coco, Mescla: Antas i Ilbow www.subsuelo.net Sobre el Videoclip: Amb la col·laboració de Narcís Coderch(especialista en art i reliquiaris) i els seus nebots
LLETRA ORIGINAL Autor: Gonzalo Palacios (poeta xilè) Hay un paisaje subterráneo dentro de cada paisaje camino mirando bóvedas anestesiadas algo detiene las escenas y las deja en pausa pero en el opuesto simétrico de la realidad algo viaja en Fast Forward -es tan lento todo- dice ella las fabricas fuman muchas ya han muerto Un aire espeso me separa de las cosas atravesar verdades es un veto biológico las ramas rasguñan el viento y yo imagino que el telón de fondo cede y comienzan a caer vísceras del cielo y todo comienza a inundarse un diluvio de coágulos de cielo agonizante Suena el teléfono mi cerebro baja de sus ecuaciones en declive llaman los recuerdos borro todos los mensajes menos uno Un loco en el semáforo me empuja discute conmigo discute con los autos los autos contestan su diálogo con afonías yo no contesto nada -está más afuera que adentro- me dice alguien tal vez otro loco, o no Y ella que vuelve a decirme: -está todo tan lento- y a mí me parece todo lo contrario todo pasa con una rapidez abismal el paisaje pasa diapositivas ante mí un hilo de sangre corre por el horizonte un paisaje que a ratos cierra sensaciones nubes arrastrando angustias Y el flashback que vuelve -no soy la metáfora de mí mismo- me digo de manera casi inconsciente y alguien me confunde con alguien o algo que no soy Hay un animal carroñero gestándose en mi mente a ratos El sol cuela algo, no sé si es un rayo, tal vez El mundo sigue deslizándose bajo mis pies el mundo es un insomne yo soy un insomne parece que la escena será diseccionada con un bisturí. La cáscara de la ciudad se abre y comienzan a salir los reversos Soy una interfaz entre algo y otra cosa Y la gente con su carga de anestesia siempre a cuestas evitando cruces inminentes y ella que se despide y yo que no logro ecualizar la escena y el aeropuerto y yo que no puedo contener la refrigeración de mis sentidos ¿Adónde van todos? es el viaje quizás una forma de asesinar los recuerdos.
|