/ Descàrrega MP3

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TRACK02 / DECONSTRUCCIÓ /

Could you see tomorrow if I took away your eyes? Can you crawl from under new age prophecy's despise? Deconstruction, deconstruction Deconstruct my reality and let me slip away, I am the dog

Deconstruction - Nevermore

 

Vaja, no ha donat de si ni res el famós concepte apuntalat per les teories de Derrida. El context de l'art l'ha espoliat del filosòfic amb tanta eufòria que em fa la impressió que s'abusa d'aquesta paraula per la seva alta sonoritat i que ens desentenem del seu complex significat. "Deconstrucció"és una d'aquestes paraules màgiques que queden bé les posis on les posis, un concepte essencialment modern que (en el meu rastreig per grups de tots els estils i èpoques) apareix en les lletres de les cançons a partir dels anys 1990 i especialment en intèrprets de vocació torturada, tipus Nevermore.

Russo aborda la noció de deconstrucció - com ho farà a Fragmentació - d'una manera molt literal: fragmentant la pròpia imatge, descomponent-la per, al final del procés, mostrar-la completa. El procés de deconstrucció de la imatge en pantalla es fa, doncs, a la inversa: de deconstruït a construït, agafant, insisteixo, aquest concepte en la seva dimensió més material.

El procés de transformació agafa com a referent el joc infantil de les fitxes lliscants que repta el nen a compondre una imatge fragmentada sense aixecar les peces de la taula. Un joc doncs, com la pantalla, bidimensional (molts mòbils com el meu vénen amb aquest passatemps). El contrast de temps diegètics (els jocs a la piscina i el lliscament dels fragments) apropa el videoclip Deconstrucció a una certa mena de maneres i codis temporals emprats sovint en el camp del videoart.

La remissió a la infància reapareixerà en el videoclip Registre també a través de la gravació casolana. En el cas de Deconstrucció, la presència del nen i l'home, divertits i alliberats dins l'aigua entesa com a líquid amniòtic, ens suggereix la idea d'un cicle de construcció i deconstrucció: de nen a home, d'home a nen.

 

 

Deconstrucció | 3' 20"

Música: Productor: Ilbow, Guitarra: Xavi, Veu: Coco, Mescla: Antas i Ilbow www.subsuelo.net

Sobre el Videoclip: Amb la col·laboració de Narcís Coderch(especialista en art i reliquiaris) i els seus nebots

 

LLETRA ORIGINAL

Autor: Gonzalo Palacios (poeta xilè)

Hay un paisaje subterráneo dentro de cada paisaje

camino mirando bóvedas anestesiadas

algo detiene las escenas y las deja en pausa

pero en el opuesto simétrico de la realidad

algo viaja en Fast Forward

-es tan lento todo- dice ella

las fabricas fuman

muchas ya han muerto

Un aire espeso me separa de las cosas

atravesar verdades es un veto biológico

las ramas rasguñan el viento

y yo imagino

que el telón de fondo cede

y comienzan a caer vísceras del cielo

y todo comienza a inundarse

un diluvio de coágulos de cielo agonizante

Suena el teléfono

mi cerebro baja de sus ecuaciones en declive

llaman los recuerdos

borro todos los mensajes menos uno

Un loco en el semáforo me empuja

discute conmigo

discute con los autos

los autos contestan su diálogo con afonías

yo no contesto nada

-está más afuera que adentro- me dice alguien

tal vez otro loco,

o no

Y ella que vuelve a decirme: -está todo tan lento-

y a mí me parece todo lo contrario

todo pasa con una rapidez abismal

el paisaje pasa diapositivas ante mí

un hilo de sangre corre por el horizonte

un paisaje que a ratos cierra sensaciones

nubes arrastrando angustias

Y el flashback que vuelve

-no soy la metáfora de mí mismo-

me digo de manera casi inconsciente

y alguien

me confunde con alguien o algo que no soy

Hay un animal carroñero gestándose en mi mente

a ratos

El sol cuela algo, no sé si es un rayo,

tal vez

El mundo sigue deslizándose bajo mis pies

el mundo es un insomne

yo soy un insomne

parece que la escena será diseccionada con un bisturí.

La cáscara de la ciudad se abre

y comienzan a salir los reversos

Soy una interfaz entre algo y otra cosa

Y la gente

con su carga de anestesia siempre a cuestas

evitando cruces inminentes

y ella que se despide

y yo que no logro ecualizar la escena

y el aeropuerto

y yo que no puedo contener la refrigeración de mis sentidos

¿Adónde van todos?

es el viaje

quizás una forma de asesinar los recuerdos.